La democracia que només pregunta el que convé

Deixant de banda la transcendència del fet, les sospites de manipulació del fet per amagar altres qüestions, l'orgue de grills cadascun a la seva dels encarregats de gestionar el fet, els dubtes sobre si el resultat final s'ho val i que no sigui canviar-ho tot per què tot segueixi igual, deixant-ho de banda deia, el que desperta més el meu interès en el procés d'independència català és com afrontarà la simulació democràtica en la qual vivim la contradicció de veures obligada a respectar el dret a la llibertat dels pobles i, per l'altra banda, els interessos d'un grup de poder que té molt clar que d'això ni parlar-ne. No em faig pas il·lusions. Fins al dia d'avui els que manen no han donat encara, almenys públicament, cap raó per la qual Catalunya, o qualsevol altre poble del territori controlat pels senyoritos, que no van fer la revolució industrial, cal tenir-ho present, no s'hagi d'independitzar. Les úniques raons que s'han sentit, a part del silenci despectiu de qui va sobrat, són les raons de la por: desastre econòmic, aïllament internacional, avis sense pensions pidolant pels carrers, cues massives de parats barallant-se per els contenidors de brosses... i, en darrer terme, l'ombra sempre present en aquest país d'una intervenció militar. Resumint, el seu únic argument fins ara és que val més que estiguem molt malament, com ara, que pitjor, que és com estaríem amb ells tocant els nassos (més).

Ho tenen complicat els encarregats de gestionar aquest paripé. Per una banda han d'aparentar ser demòcrates però per l'altra es troben que d'aquest tema no se'n pot ni parlar. És un tabú, i tinc la impressió de què ho és precisament perquè s'haurien d'acceptar una seria de punts que, de fet, farien trontollar seriosament tot l'entramat narratiu d'aquest matrix que anomenen democràcia, i sense democràcia no hi ha estabilitat, i sense estabilitat no ens deixen cales, i sense aquests cales no té cap gràcia ficar-se en política per tornar a casa tan pobre com abans. Pot un demòcrata real negar-se a assumir la llibertat de les persones individuals? I la llibertat d'asociarse, que emana d'aquesta? I la llibertat, per tant, d'escindir-se, lògicament? No ho sembla pas.

Que els queda doncs? Enrocarse en el recurs a quelcom sagrat, al totem: la Constitució Espanyola, paraula de Déu, us lloem senyor. Una constitució que diu que la sobirania popular resideix en el poble (concretament cada 4 anys, no ens esverem) i que n'hi han un grup de senyors obligats a defensar (?) la unitat del territori (?) a tiros si cal (!!). Res de nou, és el típic tarannà de tots conegut que es resumeix en la dita la maté porqué era mía. No oblidem en quines condicions es van redactar els manaments de la llei... vull dir la Constitució Espanyola. Ni tampoc la falta d'un mecanisme d'esmenes com en el cas americà, ni de que ja s'ha esmenat al menys dos cops, d'amagat i a correcuita, per imperatius dels amos económics. Un exemple flagrant doncs, de mala conciencia, de corpus legislatiu creat com a dic de contenció i protecció d'interessos obscurs més que no pas per pemetre un desenvolupament social real.

Per l'altra part tenim uns gestors que, almenys se n'omplen la boca, volen portar el procés amb guants de seda i amb una cura exquisida, respectant al cent per cent la legalitat vigent. Seran capaços d'explotar aquesta contradicció per deixar al govern central sense arguments i, per tant, arriscar-se a que es vegin obligats a recórrer a la força? Tindrem una simulació democràtica com l'actual en una Catalunya independent després d'un procés d'aquesta mena o hauríem d'aprofundir molt mes i guanyar en qualitat? Reconeixerà un possible futur govern català autonom la independència de Sant Hilari Sacalm si aquests així o volen i expressen? I la meva si vull ser apàtrida perquè em canso de què m'enredin?