Qui no té memòria, cues de pansa.

El proper 15 de febrer dins el marc de celebracions del Tricentenari, l'ajuntament de  Sant Pol de Mar llença la casa per la finestra per commemorar l'entrada de les tropes Borbòniques a la vila.

La data i els fets són prou importants per commemorar-ho! 
Però, ja que la situació econòmica del consistori no és per tirar coets, potser amb una celebració una mica més austera ja haguéssim fet.
S'ha fet un exercici de recuperació de memòria històrica sense precedents a Sant Pol, tot i que Josep Mestres (director de l'espectacle) reconeix que és difícil ja que no hi ha gaire cosa escrita i no s'han trobat documents.


Què es va perdre el 1714? Sintetitzant-ho molt, uns furs medievals que consagraven una societat estamental rígida i injusta. Creure els Àustries com a paradigma d'una suposada Espanya confederal, enfront dels Borbons centralistes des de el meu punt de vista és una estafa. Cal recordar que va ser un monarca de la casa d'Àustria, Felip IV, qui va reprimir a sang i foc la població de Catalunya en la Guerra dels Segadors, negociant després amb França el Tractat dels Pirineus amputant les comarques catalanes al nord de les Alberes. En totes les guerres qui acaba pagant sempre és el poble.

Els catalans pràcticament sempre hem viscut en règims monàrquics, dels Trastàmara als Borbons, passant pels Àustries i els Bonaparte.
Amb només tres breus parèntesis:

• República Catalana, proclamada per Pau Claris (1641).
• La I República espanyola (1873-74), d'Estanislau Figueras i Francesc Pi i Margall.
• La Generaliat de la II República espanyola (1931-39), amb Francesc Macià i Lluís Companys.

Es en aquesta última (per proximitat) la que s'hauria de fer, des de el meu punt de vista, una veritable recuperació de la Memòria històrica. Peró el govern de la Generalitat com també el consistori han mostrat sempre una manca de sensibilitat preocupant. El govern de CiU ha deixat quasi paralitzat el “Memorial Democràtic”. I l'ajuntament de Sant Pol no ha tingut la delicadesa de fer cap esment en el 75è aniversari de l'entrada de les tropes feixistes el poble el 26 de gener del '39.

Vull fer un especial recordatori per Joaquim Pou i Mas, que va haver de marxar exiliat i deixar el seu estimat poble i la seva estimada Catalunya. Alcalde de Sant Pol, president de la FESAL, president de la Unió de Rabassaires i conseller d'agricultura de la Generalitat Republicana sent el santpolenc que ha arribat mes lluny en el govern de la Generalitat.

El més sincer homenatge els homes i les dones que en la seva joventut van participar en aquell projecte tan il·lusionant com era reformar el nostre país, que va ser la II República.  Va ser la generació que va intentar transformar Catalunya i Espanya amb reformes socials, laborals, econòmiques i culturals.
I entre aquestes reformes hi havia la d'iniciar el reconeixement que l'Estat espanyol era i continua sent un Estat plurinacional, admetent i acceptant que Catalunya és una nació, amb el dret i amb el deure de defensar la seva identitat, la seva cultura, el seu idioma i la seva personalitat i desig de ser nació. Tot va ser interromput i destruït pel cop feixista recolzat a nivell internacional per Hitler i Mussolini.

Si hem de mesurar la magnitud d'una derrota pel nombre de víctimes, per la intensitat de la violència i per l'estol de repressió que deixa, no hi ha dubte que l'anomenada Guerra Civil del 1936-39 va ser terriblement més cruenta que la mitificada Guerra de Successió.
Per posar un exemple ràpid: Rafael Casanova, conseller en cap de Barcelona i símbol de la resistència catalana als Borbons, va ser perdonat pels vencedors i va morir tranquil·lament anys després a Sant Boi de Llobregat, mentre que Lluís Companys, president de la Generalitat republicana, va ser extradit, empresonat i afusellat a Montjuïc.
Recordar també que la dictadura de Franco va ser la més cruel d'Europa per cada assassinat polític de Mussolini, a Espanya n'hi van haver 10.000.
A Sant Pol de Mar  Lluís Companys no hi te cap carrer, ni plaça, ni monument que el recordi. Tot i sent un dels pobles  que ell va visitar, per fer-hi un míting.

Però el que va suposar la Generalitat Republicana (empoderament del proletariat, col·lectivització de fàbriques i terres, educació laica...) encara fa por i provoca calfreds en les "400 famílies" que, segons Fèlix Millet, controlen el país, algunes
d'elles assídues dels estius a la vila.

La commemoració del Tricentenari ens retrotrau a una Catalunya conservadora i classista, on la noblesa i els jerarques de la religió catòlica eren els poders dominants. La frustrada Catalunya republicana, en canvi, es basava en els principis de la llibertat, la igualtat i la fraternitat que, del 1789 ençà, cimenten la construcció dels Estats europeus moderns. Artur Mas, juntament amb ajuntaments molt afins, s'equivoquen de mirall... o no?

A Sant Pol no hi hagut sensibilitat ni memòria per part dels partits d'esquerra que són a l'ajuntament. Si que s'han bolcat en la celebració del Tricentari. Però ni un apunt a l'ENS de l'exili, que enguany es commemoren els 75 anys, ni cap petit acte. Si que ho han fet altres poblacions de Catalunya, i  concretament a la nostra comarca la CUP de Vilassar de mar.

També ICV-EUiA des de el parlament han demanat el govern que es commemori el 75é aniversari de l'exili republicà.

Es aquesta generació, a qui el País hauria d'honrar. Molts van ser assassinats, altres empresonats, molts altres torturats, i encara d'altres expulsats.
Es important que els agraïm el seu sacrifici! A ells els dedico aquesta poesia i la cançó d'Obrint Pas.

Part de l'article extret del Triangle 1714? -1939!

   

Pere Quart Corrandes d'exili

Una nit de lluna plena

tramuntàrem la carena

lentament, sense dir re.

Si la lluna feia el ple

també el féu la nostra pena.

L'estimada m'acompanya

de pell bruna i aire greu

(com una marededeu

que han trobat a la muntanya).

Perquè ens perdoni la guerra,

que l'ensagna, que l'esguerra,

abans de passar la ratlla,

m'ajec i beso la terra

i l'acarono amb l'espatlla.

A Catalunya deixí

el dia de ma partida

mitja vida condormida;

l'altra meitat vingué amb mi

per no deixar-me sens vida.

Avui en terres de França

i demà més lluny potser,

no em moriré d'enyorança

ans d'enyorança viuré.

En ma terra del Vallès

tres turons fan una serra,

quatre pins un bosc espès,

cinc quarteres massa terra.

"Com el Vallès no hi ha res".

Que els pins cenyeixin la cala,

l'ermita dalt del pujol;

i a la platja un tenderol

que bategui com una ala.

Una esperança desfeta,

una recança infinita.

I una pàtria tan petita

que la somio completa.